Podria dir moltes coses sobre la personalitat de Carles Riba i la seva gran tasca cultural, però crec que aquest poema de les Elegies de Bierville il·lustrarà una part del llegat que ha deixat en la literatura catalana:
IV
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!
diumenge, 12 / juliol / 2009
El llegat de Carles Riba
dissabte, 11 / juliol / 2009
El naixement de l'Arlequí
Un dia d'estiu del mes de juliol de fa dos anys va néixer un personatge que fou batejat amb el nom d'Arlequí. L'Arlequí és una persona inquieta i va crear l'Antaviana, un bloc de literatura obert a tothom i totdon. I en aquest solstici d'estiu compleix dos anys, dos anys d'amagar el seu rostre rere contes, peces breus teatrals, articles, entrevistes a escriptors i lectors, jocs literaris, fòrums, etc. A poc a poquet, l'Arlequí anava tenint visites de curiosos i curioses que s'acostaven fins el seu espai, deixant l'emprempta de la seva estada signant amb psèudònim, nom de pil·la o com a Anònims. El cert és que gràcies a totes aquestes visites l'Arlequí ha crescut, i vol continuar creixent amb vosaltres. Sí, sí, vosaltres que el coneixeu i amb qui teniu una certa complicitat per culpa de la literatura. Perquè la literatura és la seva amant, sí sí, aquella que no pot abandonar ni oblidar perquè és la seva veu, la veu que esdevé la vostra veu. Espero que el vostre Arlequí pugui continuar entrant a les vostres llars, llars de ningú on tots i totes sereu sempre benvinguts.
dimecres, 8 / juliol / 2009
Llegim amb Màrius Serra
"Escriptors" i escriptors
Fa poc vaig escriure l'article: Ser o no ser escriptor. I és que quan hom té una idea es posa a escriure "a raig" i de vegades oblida la tasca lingüística que hi ha al darrere de l'elaboració d'un text. Precisament, el David Maudeño que ja m'havia avisat que se m'havien escapat errades ortogràfiques de l'esmentat article, va escriure al seu blog el post: "Faltes d'ortografia". En aquest article feia referència al fet que un Anònim va anomenar-me "escriptora" pel fet d'haver comès aquestes errades en aquest post, i me les va corregir. Certament, tant l'un com l'altre tenen raó en una cosa: un escriptor ha de fer la correcció lingüística dels seus escrits. Si pensem en els escriptors prefabrians recordarem que la majoria escrivien sense la normativa que tenim ara, i tot i així ningú no els ha qualificat amb l'apel·latiu: "escriptors". No nego que ara que tenim aquesta esmentada normativa els escriptors la bandegem, ans al contrari, perquè rere la tasca de l'ofici d'escriure hi ha la part literària i la part lingüística, i totes dues configuren el text.
Llegim amb Raül Romeva
1. Quin fou el teu primer llibre?
Difícil de dir. Potser algun de dibuixos amb animals?
2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?
Costa brava (de Josep Pla) i El silenci (Gaspar Hernàndez)
3. Quin és el teu racó preferit per llegir?
Molts: llit, sofà davant llar de foc, a la platja, als avions, ...
4. Digues un llibre que no hagis llegit.
La muntanya màgica de Thomas Mann. L'he començat potser tres cops. He estat incapaç de llegir-lo sencer. Però encara no em resigno. Algun dia m'hi posaré de debó.
5. Una lectura inoblidable…
El vell i el mar, de Hemingway.
dimarts, 7 / juliol / 2009
dilluns, 6 / juliol / 2009
Fòrum literari: juliol 2009
Joan Brossa deia que les bombolles de sabó són poesia. Creus que és veritat?
